El fet de que el territori, concretament la terra fèrtil, sigui un recurs limitat i no uniformement distribuït, juntament amb altres recursos escassos lligats a les pràctiques agrícoles, i l’expansió del capitalisme mundial, ha donat lloc a que durant aquest darrer segle XXI, i especialment des de l’any 2008, coincidint amb la crisis global alimentària, energètica i financera, s’evidenciï un considerable augment en la tendència globalitzada de l’externalització de l’agricultura. Aquest fet, i les seves implicacions pel que fa als tres pilars de la sostenibilitat, és a dir l’econòmic, el medi ambient i el benestar social,   s’ha col·locat  en l'ordre del dia de l'interès global per l'economia dels recursos naturals,  l'acaparament de terres i la sostenibilitat.

L'acaparament de terres, en anglès land grabbing, suposa el control de superfícies de terres fèrtils, no pròpies d'un país / territori geogràfic local, i amb una finalitat no solament de producció agrícola i de biocombustibles, essencialment de producció de commodities (és a dir, la soja, el blat de moro, la palma i la canya de sucre, entre d’altres), sinó també d’especulació, d'extracció, de control de recursos, de l'agroecologia, de l'administració de terres, de la sobirania alimentària i dels drets humans, entre d’altres efectes negatius els quals  s’hi veuen exposats especialment els països més pobres del món, tals com Àfrica, Sud Amèrica o Europa de l’Est, on els acaparadors de terres, els quals coincideixen amb els països capitalistes més rics del món,  des d’un punt de vista econòmic, i alhora amb escassetat de recursos naturals, hi troben un model d’agronegoci amb alta rendibilitat pel fet d’ externalitzar activitats a tercer països on la terra i el treball tenen un menor cost i un compliments de la llei molt lax.  Aquests acaparadors són tals com Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs, Japó, així com d’altres economies emergents com  la Xina, Corea del Sud, o bé el cas excepcional de EEUU, el qual es ric en recursos naturals però amb un exigent capitalisme i nivell de vida accelerat.

Si bé aquest acaparament inicialment es va relacionar a l'adquisició de grans extensions de terres, la caracterització d'aquest fenomen va incloure després altres maneres d'accés al control de la terra. Així, hi ha actualment el consens que, més enllà dels mecanismes involucrats, l'acaparament és essencialment, un procés de transferència a gran escala del control total de la terra (Borras et al., 2012). En aquests processos intervenen actors, fonamentalment nacionals, que en els casos de les més grans acaparadors involucren associacions i aliances amb companyies nacionals i internacionals de les cadenes de valor de la soja i el blat de moro, així com també amb grans capitals financers (Gras, 2017).  No obstant, el registre de transaccions de terres evidencien que es tracta d’un fenomen complex i dinàmic en el temps, on hi interactuen diferents factors, tals com la fluctuació dels preus internacionals dels commodities,  que fa que es registrin diferents dinàmiques pel que fa al ritme i intensitat de creixement de la tendència de  l’acaparament de terres.

Per a garantir la seguretat alimentaria i sostenibilitat mundial, es necessari que des de l’administració publica es reforcin les lleis internacionals, així com el seu compliment i transparència, per tal que es regulin la totalitat d’externalitzacions de les activitats primàries per a que aquestes siguin realitzades d’una forma sostenible garantint així el mínim perjudici, és a dir un acaparament incontrolat, així com el màxim benefici social per part de la totalitat dels actors involucrats, però en especial per aquells actors que més dèbils, és  a dir la població local acaparada.  S’evidencia també la urgent necessitat de que la base de les lleis de mercat, les quals dominen en el creixement econòmic del sistema capitalista dels països desenvolupats, canviï significativament el seu enfoc cap a una creixement de mercat basat en la assignació de recursos els quals vetllin per la preservació del medi ambient, comprenent la necessitat de frenar la tendència de creixement exponencial continuat com a base de la resolució dels problemes socioeconòmics globals, doncs cal prendre consciencia de que si els recursos naturals no creixen al ritme que el capital demana, aquests estan destinats a esgotar-se de forma irreversible podent produir devastadors danys socioeconòmics i mediambientals a nivell mundial.

Així doncs, cal que com a societat es prengui consciencia de que l’acaparament de terres no és un assumpte menor, doncs és en la terra fèrtil on es produeixen els aliments i per tant la vida. Cal aleshores, impulsar formació al respecte i incentivar bones pràctiques del sòl per a garantir una agricultura  que preservi els recursos naturals, tant els renovables escassos com els no renovables. Així com també donar a conèixer les implicacions mediambientals que té l’exportació d’aliments conreats en zones geogràfiques molt llunyanes al punt de venta, el qual contribueix activament a l’increment de la petjada de carboni i la especulació dels preus de mercat, entre d’altres efectes negatius irreversibles per la preservació del medi i economia mundial. En aquest aspecte, cal també tenir en compte que l’increment de la utilització d’energia, ja sigui pel transport internacional així com altres factors associats al creixement del consumisme i nivell de vida, tot i ser provinents de fonts renovables aquestes van directament relacionades amb la necessitat de acaparar territori per a destinar-lo a la producció d’aquests biocombustibles i/o materials per a la implantació i desenvolupament d’instal·lacions d’energies renovables.

Finalment des dels governs dels països més desenvolupats, amb gran implicació i col·laboració de les empreses punteres, cal donar un pas endavant a la sensibilització sobre la problemàtica fomentant a la societat l’adopció d’un estil de vida sostenible amb un patró alimentari en concordança als recursos naturals propis de la terra.